Pensaments que no aconsegueixen llevar àncores. (El mar, les onades, el corrent)

Por. Por de no saber què fer, què dir, cap on anar. De no saber distingir cap on estic anant i cap on vull anar en realitat. D'anar massa ràpid i voler anar més lentament. De no voler-te escapar, enfrontar-ho, encarar-t'hi i arreglar-ho, però saber que fent això perdràs algú, i només veuràs una esquena. I no saber si arriscar-se és el millor, si més val callar i encongir-se i somriure intentant convèncer al món que tot va bé però sabent que no sempre podras seguir així. Què fer? Cap on anar?

[Por de parlar,
de dir alguna cosa que no et pugui agradar,
de deixar anar una altra mentida
a la teva mida.

Por de callar,
desant les paraules a qualsevol calaix,
per no deprimir-te o fer-te badallar,
saber què rumies amb aquella mirada que no sé què m'amaga.

Por de dormir
i que en despertar-me tot hagi canviat,
sense recordar què ens fa viure plegats
com si fóssim estranys,
de sentir la rutina
rosegant-nos per dintre.

Et veig,
el sol s'amaga
entre els teus cabells.

Em sents,
aixeques la mirada en aquell precís instant
tot és tan plàcid i tan clar que em vénen ganes de cridar
res no m 'espanta,
res no m 'espanta. Els Pets.-POR]

I què? Que maimmés, que res més, que res més mai més? Doncs no. Tot, sempre. I per sempre. Perquè no tot s'ha de perdre, i tot es pot recuperar perquè sempre es pot tornar enrera.

http://www.youtube.com/watch?v=NdYWuo9OFAw&ob=av2n

Sooortida!!!

Fosc. Perduda. Sola. I llàgrimes i més llàgrimes, i un túnel sense sortida, i ganes d'escapar lluny, molt lluny, per no tornar mai més. Però llavors, de sobte, ell apareix. Apareix un algú nou, un nou algú entra a la teva vida.Que t'ajuda, que t'entén. I acabes deixant que aquest algú t'abraci,i que no et deixi marxar. I et fa sentir viva altre cop, passes de ser un "res" a ser un algú altre vegada, fa que et tornis a sentir plena de vida, amb energia, amb ganes de tot, feliç. Amb ganes de sortir del túnel, d'oblidar-lo, i de trobar-lo a ell, al nou algú, al nou ell, a aquest que ara t'ha donat esperança, ganes, vida, tot. I penses que potser té raó, que potser no val la pena capficar-se per coses que ja no es poden solucionar, que potser és veritat que fer un pas endavant no és tan difícil. Que tot s'arregla, tot acaba cicatritzant. I deixes que se t'emporti, que no et deixi marxar, i no deixes que marxi.

Perquè t'estimo, i no vull que te'n vagis, perquè tu ets ara tot el que vull, tot el que necessito...
i tot el que tinc.

I no, no em cal res més. Només el teu somriure.