Algú...

Somriures. Mirades. Primer tu i jo tan sols érem això.

Després una topada al passadís.
Amb un dels teus somriures encantadors i un simple ”Perdó” vaig saber que aquell eres tu. Que tu eres l’escollit, que la teva veu em pertanyia a mi, el teu somriure, els teus braços, tot. Tu. Eres meu. Però, per què havies d’estar sempre tant lluny, tant distant...? Com pots estar segura que estimes bojament a una persona que l’única cosa que has sentit dels seus llavis és un perdó? Fàcil. Perquè tu i aquesta persona esteu fets l’un per l’altra, heu estat connectats des de sempre per uns fils invisibles que ara comencen a adquirir un to brillant, un to platejat, uns fils que sempre han estat lligats i que no es podran separar mai, per moltes vegades que ho provis, amb tantes persones com vulguis, mai podràs estimar a ningú amb tanta força i tanta passió com aquesta persona que tens unida a tu des de sempre pels fils platejats.
Però, i si aquesta persona no ho sap? I si aquesta persona no sent RES per tu? I si pensa que ets un de més, algú com la resta, algú que tampoc li correspon, algú que no és aquell algú especial que esperava? Però, per sorpresa teva, quan penses això, els fils t’estiren, fan força. T’ofeguen. No et deixen pensar en això. I una i altra vegada te’l trobes, sense saber què fer, sense poder fer res.

I ell aixeca la vista, sembla que busqui i, quan les vostres mirades es troben, et fa un gran somriure. Un somriure sincer. I en aquell moment notes descàrregues elèctriques, les cames et tremolen lleugerament i, quan t’obligues a tu mateixa a posar els peus a terra i pensar en tornar-li el somriure, t’adones que ja s’ha girat.
I tu penses, “és clar, si no sé si li agrado, com me’l puc mirar tant?no me’l puc estimar!” i penses en no mirar-lo, en no quedar-te encantada amb els seus somriures, en no enfonsar-te en la seva mirada.
Però no pots. Perquè, quan no ets tu qui el mira, és ell qui et mira a tu. I notes la calidesa de la seva mirada, notes un pessigolleig estrany. I sents les ganes d’abraçar-lo, de besar-lo, de dir-li t’estimo. I tens ganes d’estimar-lo encara més.

Gris

A vegades la vida només té un color. Un color trist, un color buit, un color llunyà. Un color apagat, un color sense vida, un color ensopit. Un color que sap reflexar la tristesa, un color que reflexa la por, un color... que et reflexa. No és fins que estàs tancada a casa, escoltant la pluja i veient el color gris dels núvols que t'adones que no només els núvols són grisos. El cel també. I les cases. I els cotxes.I la gent. Tot i tothom que està al teu voltant és gris, tot i tothom està apagat, trist, buit. T'ensopeixes. Et mires les mans. Grises. Els cabells. Grisos.La cara, els bra´ços, les cames, tot. Gris, trist, frec i buit.
Tot.Tothom.Tu. La vida.

Però hi ha una espelma. Petita, fràgil i indefensa, però fa llum. S'extingeix, la flama cada cop és més dèbil, es perd, se'n va. Però resisteix. Aguanta. I és llavors quan veus que encara hi ha esperança.