Gris

A vegades la vida només té un color. Un color trist, un color buit, un color llunyà. Un color apagat, un color sense vida, un color ensopit. Un color que sap reflexar la tristesa, un color que reflexa la por, un color... que et reflexa. No és fins que estàs tancada a casa, escoltant la pluja i veient el color gris dels núvols que t'adones que no només els núvols són grisos. El cel també. I les cases. I els cotxes.I la gent. Tot i tothom que està al teu voltant és gris, tot i tothom està apagat, trist, buit. T'ensopeixes. Et mires les mans. Grises. Els cabells. Grisos.La cara, els bra´ços, les cames, tot. Gris, trist, frec i buit.
Tot.Tothom.Tu. La vida.

Però hi ha una espelma. Petita, fràgil i indefensa, però fa llum. S'extingeix, la flama cada cop és més dèbil, es perd, se'n va. Però resisteix. Aguanta. I és llavors quan veus que encara hi ha esperança.