17:38
Impacte. Ni un hola, ni un somriure, ni una estúpida mirada. Res. I què m'esperava jo, que em saludessis feliç i que em preguntessis que què tal tot i que em diguessis com et va tot a tu i blablabla? Que somriguessis i em fessis recordar aquelles paranoies de fa un parell d'anys? Quèquèquè? Ha sigut tan xocant.. tan inesperat...Però m'ho hauria hagut d'imaginar. Hauria hagut de ser capaç de relacionar les coses que em passen durant el dia i hauria hagut d'arribar en la possibilitat de tornar-te a veure avui. Massa coincidències, hauria hagut de pensar. Però no. Altre cop, al matí, he sentit el nom d'aquella botiga de joguines on et vaig veure per darrer cop. Aquell dia plovia. Avui també. I feia tant de temps que no sentia anomenar la botiga de joguines on estaves tu i el teu paraigues aquella tarda...Era lògic. Era d'esperar, que ens trobaríem era segur, que avui també plovia com aquella altra vegada...I, tot i així, m'ha sobtat. Almenys no m'ha agafat un atac d'histèria allà davant. M'ha agafat més tard. I no ben bé d'histèria, sinó només llàgrimes. He donat una mica més de tomb, he anat a casa, he deixat el paraigues i la motxilla i tot, i només he pres les claus. I he sortit al carrer per si et tornava a veure per allà i amb alguna excusa m'acostava, però ja no hi eres, ja havies marxat, i en comptes de tornar a casa i inflar-me de xocolata, m'he posat a caminar. I no ho hauria hagut de fer, perquè quan he arribat a casa estava encostipada i amb els cabells arrissats. Putades de la vida.
P.D.Espero que tot vagi perfectament, i que si mai penses que necessites algú, qui sigui, per desfogar-te de tot i per parlar del que sigui, jo hi seré. Per molt que tu ni et recordis del meu nom. Però m'és igual. Perquè continuaràs sent tu.
dimarts, 21 de desembre del 2010
dimecres, 15 de desembre del 2010
perquè el lloc és...enlloc!
La gran pregunta que tinc avui és: com pot ser que descobreixi que el meu lloc és fora de casa???
I és que resulta que passant una setmaneta a França en vaig tenir prou com per veure que la meva gran incògnita, el "què hi faig aquí?" "on hauria d'estar, ara???" " a on he d'anar?" es va resoldre envoltada de francesets i francesetes. I la resposta és: enlloc. Així de fàcil. Que tothom té un destí, que tothom té un lloc on acabarà vivint, que tothom trobarà el seu lloc és un fet. Però, de debò que tothom dóna per fet que aquest lloc arribarà mai? Perquè el que jo he vist clar és que mai, MAI en sabem prou com per escollir correctament. Per tant mai arribarem a saber on és el nostre lloc, perquè potser no en tenim, de lloc. La resposta, doncs, és que s'ha de veure món. No quedar-se en un mateix lloc, canviar, canviar, canviar, volar ara sí, ara també, navegar per l'aigua i per l'aire, provar tots els gustos, conèixer, aprendre de tot a tot arreu, i no pensar que algun dia trobarem un lloc on ens voldrem quedar sempre. Perquè mai podrem arribar a veure-ho tot. O sigui, que vull donar les gràcies a totes aquelles persones que em van fer pensar tant, que m'han fet veure que home sweet home no t´epqruè existir, i que m'han fet descobrir que casa meva pot ser tot arreu.
A la senyora Laurine per les seves rondes avec la fumée que encara s'han de definir però noia m'encantes, gràcies pel Théo i el seu caràcter sensible, tan mignon que ets; gràcies al Sylvain, el seu barret i la seva preocupació, gràcies al Paul x TOT(visca!), al Lucas pel colutori taaan i tan bo, al Barth per TOT també, al Kristofer pq ets únic i mai, mai mai t'oblidaré, que ho sàpigues, al Guillaume, al Corentin i els tequiero muchomucho,al Simon + Martin del bus perquè els viatges amb vosaltres són els millors, i els cornichons sense vosaltres no són res, al Popek perquè il ny a pas darret dans le biftek que no en tinc ni idea de com s'escriu ho trobo moltíssim a faltar petit, al Jean per els xx :D, al RICARD per fer-nos la nit més fàcil, a la gent de l'escola, al meus pares francesos, NO a la mme la principale, SÍ a tot allò que no haurem de pagar, gràcies françaisooows, i gràcies a totes aquelles hores, a totes les parides franceses amb gust català, al tió (sí, el súper tronc), al telèfon vermell, al WC zebra, a les escales assassines, a la columna del mejador, al noi del sofà... I a un miíó de coses i persones més però no acabaria mai.
Que EL QUE VAL LA PENA DE VERITAT ho he descobert fora de casa i que la vida són dos dies m'ho heu fet veure molt clar i que el meu lloc és amb vosaltres. Merci.
I és que resulta que passant una setmaneta a França en vaig tenir prou com per veure que la meva gran incògnita, el "què hi faig aquí?" "on hauria d'estar, ara???" " a on he d'anar?" es va resoldre envoltada de francesets i francesetes. I la resposta és: enlloc. Així de fàcil. Que tothom té un destí, que tothom té un lloc on acabarà vivint, que tothom trobarà el seu lloc és un fet. Però, de debò que tothom dóna per fet que aquest lloc arribarà mai? Perquè el que jo he vist clar és que mai, MAI en sabem prou com per escollir correctament. Per tant mai arribarem a saber on és el nostre lloc, perquè potser no en tenim, de lloc. La resposta, doncs, és que s'ha de veure món. No quedar-se en un mateix lloc, canviar, canviar, canviar, volar ara sí, ara també, navegar per l'aigua i per l'aire, provar tots els gustos, conèixer, aprendre de tot a tot arreu, i no pensar que algun dia trobarem un lloc on ens voldrem quedar sempre. Perquè mai podrem arribar a veure-ho tot. O sigui, que vull donar les gràcies a totes aquelles persones que em van fer pensar tant, que m'han fet veure que home sweet home no t´epqruè existir, i que m'han fet descobrir que casa meva pot ser tot arreu.
A la senyora Laurine per les seves rondes avec la fumée que encara s'han de definir però noia m'encantes, gràcies pel Théo i el seu caràcter sensible, tan mignon que ets; gràcies al Sylvain, el seu barret i la seva preocupació, gràcies al Paul x TOT(visca!), al Lucas pel colutori taaan i tan bo, al Barth per TOT també, al Kristofer pq ets únic i mai, mai mai t'oblidaré, que ho sàpigues, al Guillaume, al Corentin i els tequiero muchomucho,al Simon + Martin del bus perquè els viatges amb vosaltres són els millors, i els cornichons sense vosaltres no són res, al Popek perquè il ny a pas darret dans le biftek que no en tinc ni idea de com s'escriu ho trobo moltíssim a faltar petit, al Jean per els xx :D, al RICARD per fer-nos la nit més fàcil, a la gent de l'escola, al meus pares francesos, NO a la mme la principale, SÍ a tot allò que no haurem de pagar, gràcies françaisooows, i gràcies a totes aquelles hores, a totes les parides franceses amb gust català, al tió (sí, el súper tronc), al telèfon vermell, al WC zebra, a les escales assassines, a la columna del mejador, al noi del sofà... I a un miíó de coses i persones més però no acabaria mai.
Que EL QUE VAL LA PENA DE VERITAT ho he descobert fora de casa i que la vida són dos dies m'ho heu fet veure molt clar i que el meu lloc és amb vosaltres. Merci.
dimecres, 20 d’octubre del 2010
Pensaments que no aconsegueixen llevar àncores. (El mar, les onades, el corrent)
Por. Por de no saber què fer, què dir, cap on anar. De no saber distingir cap on estic anant i cap on vull anar en realitat. D'anar massa ràpid i voler anar més lentament. De no voler-te escapar, enfrontar-ho, encarar-t'hi i arreglar-ho, però saber que fent això perdràs algú, i només veuràs una esquena. I no saber si arriscar-se és el millor, si més val callar i encongir-se i somriure intentant convèncer al món que tot va bé però sabent que no sempre podras seguir així. Què fer? Cap on anar?
[Por de parlar,
de dir alguna cosa que no et pugui agradar,
de deixar anar una altra mentida
a la teva mida.
Por de callar,
desant les paraules a qualsevol calaix,
per no deprimir-te o fer-te badallar,
saber què rumies amb aquella mirada que no sé què m'amaga.
Por de dormir
i que en despertar-me tot hagi canviat,
sense recordar què ens fa viure plegats
com si fóssim estranys,
de sentir la rutina
rosegant-nos per dintre.
Et veig,
el sol s'amaga
entre els teus cabells.
Em sents,
aixeques la mirada en aquell precís instant
tot és tan plàcid i tan clar que em vénen ganes de cridar
res no m 'espanta,
res no m 'espanta. Els Pets.-POR]
I què? Que maimmés, que res més, que res més mai més? Doncs no. Tot, sempre. I per sempre. Perquè no tot s'ha de perdre, i tot es pot recuperar perquè sempre es pot tornar enrera.
http://www.youtube.com/watch?v=NdYWuo9OFAw&ob=av2n
[Por de parlar,
de dir alguna cosa que no et pugui agradar,
de deixar anar una altra mentida
a la teva mida.
Por de callar,
desant les paraules a qualsevol calaix,
per no deprimir-te o fer-te badallar,
saber què rumies amb aquella mirada que no sé què m'amaga.
Por de dormir
i que en despertar-me tot hagi canviat,
sense recordar què ens fa viure plegats
com si fóssim estranys,
de sentir la rutina
rosegant-nos per dintre.
Et veig,
el sol s'amaga
entre els teus cabells.
Em sents,
aixeques la mirada en aquell precís instant
tot és tan plàcid i tan clar que em vénen ganes de cridar
res no m 'espanta,
res no m 'espanta. Els Pets.-POR]
I què? Que maimmés, que res més, que res més mai més? Doncs no. Tot, sempre. I per sempre. Perquè no tot s'ha de perdre, i tot es pot recuperar perquè sempre es pot tornar enrera.
http://www.youtube.com/watch?v=NdYWuo9OFAw&ob=av2n
dissabte, 2 d’octubre del 2010
Sooortida!!!
Fosc. Perduda. Sola. I llàgrimes i més llàgrimes, i un túnel sense sortida, i ganes d'escapar lluny, molt lluny, per no tornar mai més. Però llavors, de sobte, ell apareix. Apareix un algú nou, un nou algú entra a la teva vida.Que t'ajuda, que t'entén. I acabes deixant que aquest algú t'abraci,i que no et deixi marxar. I et fa sentir viva altre cop, passes de ser un "res" a ser un algú altre vegada, fa que et tornis a sentir plena de vida, amb energia, amb ganes de tot, feliç. Amb ganes de sortir del túnel, d'oblidar-lo, i de trobar-lo a ell, al nou algú, al nou ell, a aquest que ara t'ha donat esperança, ganes, vida, tot. I penses que potser té raó, que potser no val la pena capficar-se per coses que ja no es poden solucionar, que potser és veritat que fer un pas endavant no és tan difícil. Que tot s'arregla, tot acaba cicatritzant. I deixes que se t'emporti, que no et deixi marxar, i no deixes que marxi.
Perquè t'estimo, i no vull que te'n vagis, perquè tu ets ara tot el que vull, tot el que necessito...
i tot el que tinc.
I no, no em cal res més. Només el teu somriure.
Perquè t'estimo, i no vull que te'n vagis, perquè tu ets ara tot el que vull, tot el que necessito...
i tot el que tinc.
I no, no em cal res més. Només el teu somriure.
divendres, 17 de setembre del 2010
Pluja
So you're gone, and I'm haunted...
Plou. Ara més fort, ara més fluix. Ara més ràpid, ara més lentament. Tranquil·la i segura, nerviosa i espantada. Pluja.
I altre cop et vaig veure. I altre cop em pregunto per què no et puc tenir amb mi, aquí, senzillament, veure't, abraçar-te, estimar-te. I em pregunto per què no puc ser més gran, ara. O per què has hagut de marxar. Si sabessis com he arribat a desitjar de poder-t'ho dir tot, d'evitar que te n'anessis per sempre sense saber-ho...I no ho vaig fer. Per la por, la por a que encara t'allunyessis més, la por de perdre't encara més. Però era una bestiesa, no dir-t'ho. Perquè de por en tinc igualment. Por de no veure't, por de que m'oblidis, por d'oblidar-te. I l'únic que vull és abraçar-te, plorar al teu costat, riure al teu costat, seure al teu costat en el banc d'una plaça qualsevol, estar al teu costat en els teus moments difícils, tenir-te al meu costat en els meu moments difícils, somriure plegats, mirar una pluja d'estrelles i dir en veu alta els nostres desitjos, cridar-los ben fort, somiar els teu costat, evitar que aquests somnis s'escapin, evitar que el nostre temps s'acabi, no deixar mai dels mais que la felicitat se'n vagi lluny, tenir-la sempre al costat, amb tu. I sé que no ho faré, no crec que ho pugui fer mai, perquè amb només veure't algun dia de tant en tant ja sóc feliç si veig que tu també.
Però mai et diré que et vull tenir, mai et diré el que sento, mai et cridaré demanant-te que m'escoltis, que m'entenguis,que m'abracis. Només et diré hola i et dedicaré algun somriure, i en algun dels casos, (algun dels casos en els que no estem conscients del tot) potser et demanaré xiuxiuejant una abraçada. I potser, només potser, algun petó sota la pluja.
Plou. Ara més fort, ara més fluix. Ara més ràpid, ara més lentament. Tranquil·la i segura, nerviosa i espantada. Pluja.
I altre cop et vaig veure. I altre cop em pregunto per què no et puc tenir amb mi, aquí, senzillament, veure't, abraçar-te, estimar-te. I em pregunto per què no puc ser més gran, ara. O per què has hagut de marxar. Si sabessis com he arribat a desitjar de poder-t'ho dir tot, d'evitar que te n'anessis per sempre sense saber-ho...I no ho vaig fer. Per la por, la por a que encara t'allunyessis més, la por de perdre't encara més. Però era una bestiesa, no dir-t'ho. Perquè de por en tinc igualment. Por de no veure't, por de que m'oblidis, por d'oblidar-te. I l'únic que vull és abraçar-te, plorar al teu costat, riure al teu costat, seure al teu costat en el banc d'una plaça qualsevol, estar al teu costat en els teus moments difícils, tenir-te al meu costat en els meu moments difícils, somriure plegats, mirar una pluja d'estrelles i dir en veu alta els nostres desitjos, cridar-los ben fort, somiar els teu costat, evitar que aquests somnis s'escapin, evitar que el nostre temps s'acabi, no deixar mai dels mais que la felicitat se'n vagi lluny, tenir-la sempre al costat, amb tu. I sé que no ho faré, no crec que ho pugui fer mai, perquè amb només veure't algun dia de tant en tant ja sóc feliç si veig que tu també.
Però mai et diré que et vull tenir, mai et diré el que sento, mai et cridaré demanant-te que m'escoltis, que m'entenguis,que m'abracis. Només et diré hola i et dedicaré algun somriure, i en algun dels casos, (algun dels casos en els que no estem conscients del tot) potser et demanaré xiuxiuejant una abraçada. I potser, només potser, algun petó sota la pluja.
divendres, 10 de setembre del 2010
Piccolo
Em sento petita. M’he adonat que sóc una personeta fràgil. Que no sóc ningú. I que som milions i milions i milions de personetes petites i fràgils, trencadisses, delicades. Que no som res ni ningú, si ens comparem amb la resta de gent que comparteixen planeta amb nosaltres. Però em sento especial. Perquè tots ho som. No som res ni ningú, pot ser... Però som tot i tothom, també. Tot depèn del punt de vista que tinguis. Pot ser que siguis poca cosa, però que et sentis gran i important. Però jo sóc poca cosa, i no em sento gran ni important. Em sento petita i delicada. Però la vida està plena de coses petites. Coses petites que es fan grans, metamorfosis de papallones. Perquè en el fons som això. Petites eruguetes que busquen el seu lloc en aquest món tan gran i complicat. I quan el troben, fan un capoll i a esperar. Esperar a créixer, a fer-se grans, a poder deixar el niu. I volar lluny, molt lluny. Per no tornar mai més, o potser sí. Sí, som això. Ens amaguem, covards, en un capoll, perquè esperem a tenir ales, a ser forts. A estar preparats per poder emprendre el vol.
I sóc petita, però les coses més petites poden ser les més grans. Perquè, en el fons, què seria la vida sense aquells petits detalls tant únics i especials que ens fan somriure? Què seria la vida sense aquella flor, aquella platja, aquella capseta dels records, aquells papers que ens diuen tantes coses, aquella cançó tan dolça, aquell petó sota la pluja que et va fer somiar tant...? Què seria la vida, sense tot això?
Què seria, la vida, si mai t’haguessis fixat en aquella mirada, si mai t’hagués dedicat un somriure, si mai haguessis pogut escoltar-li la veu? Són petites coses que desfan la rutina. I que alegren el dia a dia. I que fan que tot sigui únic i especial. I que et diuen que mai és tard ni d’hora per començar a ser grans. Que cadascú es fa gran al seu pas, cadascú estén les ales al seu moment. Pots tenir 73 anys i continuar sent un nen petit. O tenir-ne cinquanta i continuar sent aquell adolescent que es nega a créixer. O pots tenir sis anys i veure les coses des dels ulls d’un adult. De Benjamins Buttons n’hi ha cada dia i a tot arreu. I sempre n’hi haurà. Perquè, al cap i a la fi, tots ho som.
I penso en créixer. En començar a provar les ales. En deixar de pensar en ell, que ja no veuré més, i pensar en altres coses, en altres algú. En altres tot. Però no, no vull. Jo no vull créixer, encara. Ja tindré temps. Ja estic bé com estic ara. I encara menys intentar oblidar-lo. Ni boja. Assumir-ho, sí. Però oblidar-lo...Mai. Perquè és una d’aquestes petites coses que omplen el dia a dia i que ens fan créixer al nostre pas.
Encara no he d’obrir les ales, encara no puc volar. Però el que sí que puc fer és baixar i pillar la bici, que avui fa Sol, cony.
I, al cap i a la fi, a qui no li hauria agradat ser un dels nens perduts de Peter Pan?
petitsigransalhora.
I sóc petita, però les coses més petites poden ser les més grans. Perquè, en el fons, què seria la vida sense aquells petits detalls tant únics i especials que ens fan somriure? Què seria la vida sense aquella flor, aquella platja, aquella capseta dels records, aquells papers que ens diuen tantes coses, aquella cançó tan dolça, aquell petó sota la pluja que et va fer somiar tant...? Què seria la vida, sense tot això?
Què seria, la vida, si mai t’haguessis fixat en aquella mirada, si mai t’hagués dedicat un somriure, si mai haguessis pogut escoltar-li la veu? Són petites coses que desfan la rutina. I que alegren el dia a dia. I que fan que tot sigui únic i especial. I que et diuen que mai és tard ni d’hora per començar a ser grans. Que cadascú es fa gran al seu pas, cadascú estén les ales al seu moment. Pots tenir 73 anys i continuar sent un nen petit. O tenir-ne cinquanta i continuar sent aquell adolescent que es nega a créixer. O pots tenir sis anys i veure les coses des dels ulls d’un adult. De Benjamins Buttons n’hi ha cada dia i a tot arreu. I sempre n’hi haurà. Perquè, al cap i a la fi, tots ho som.
I penso en créixer. En començar a provar les ales. En deixar de pensar en ell, que ja no veuré més, i pensar en altres coses, en altres algú. En altres tot. Però no, no vull. Jo no vull créixer, encara. Ja tindré temps. Ja estic bé com estic ara. I encara menys intentar oblidar-lo. Ni boja. Assumir-ho, sí. Però oblidar-lo...Mai. Perquè és una d’aquestes petites coses que omplen el dia a dia i que ens fan créixer al nostre pas.
Encara no he d’obrir les ales, encara no puc volar. Però el que sí que puc fer és baixar i pillar la bici, que avui fa Sol, cony.
I, al cap i a la fi, a qui no li hauria agradat ser un dels nens perduts de Peter Pan?
petitsigransalhora.
diumenge, 5 de setembre del 2010
Xavi i Olivia
Estiu, casualitats que fan històries.
3 de setembre. Quarts de 9 del vespre. El cel està gris, ple de núvols, però no acaben de decidir-se, no saben si descarregar la ràbia o no, no saben si deixar anar una aiguat o passar de llarg. A l’habitació de la masia, altre cop. A casa, tots cansats: al matí conserva de tomàquet i a la tarda a collir raïm. Al restaurant de davant s’hi celebra un casament. M’encanten. Hi ha molts nens que s’han passat tota la tarda jugant al pati i cridant, però no em molesta el soroll, avui estic contenta. Perquè he llegit una petita història romàntica i captivadora d’aquestes que, després de llegir-les, te les imagines, les assaboreixes, i acabes pensant “i si em passés a mi...?”. I aquesta història avui ha sortit a la llum amb la Vanguardia. Normalment no em miro la portada del diari, sinó que llegeixo la contraportada i passo directament a obrir-lo per qualsevol pàgina i anar llegint el que m’interessa, o el que em ve de gust, o res de res i buscar les diferències iel Calvin i Hobbes (els sudokus són sagrats, són tots per l’avi, i els mots encreuats són massa per mi...).
Però avui la portada m’ha cridat l’atenció. Sota del gran titular, en times new roman, negreta i ben gran, sobre en Zapatero i la crisis amiga nostra, hi havia una foto que no tenia res a veure amb el nostre pinocho. En la foto s’hi veien un noi i una noia, asseguts en dues cadires d’aquestes de qualsevol bar, platejades, senzilles, que sembla que hagin de pesar però són com una ploma. Estaven asseguts d’esquena, amb les cadires encarades cap als cantons contraris. Tots dos tenien la Vanguardia a les mans, però es miraven i es somreien. A sota: Chico encuentra chica. I començo a llegir l’article sobre ells dos, i continuo, i me l’acabo, i em llegeixo les cartes d’ells... les cartes, sí. Perquè així han sortit a la portada, així, escrivint les cartes. Cartes d’amor.
Història d’amor...Menorca i Barcelona
En Xavi i l’Olivia no es coneixien de res. Tenien coses en comú, això sí. Tots dos joves, tots dos catalans, i tots dos vivint a Barcelona. I tots dos passant les vacances a Menorca. Menorca i Barcelona...dos llocs màgics. Casualitat...? La primera vegada que es van veure va ser a la platja preferida de l’Olivia. Ella es va fixar en un noi jove i sol, i ell es va fixar en ella, també. I li va parlar de la sorra de la platja, li va dir que aquell afng tacava molt...van intercanviar algunes paraules, i bon dia tingui. I el destí va fer que durant les vacances que tots dos passaven a l’illa es trobessin més cops. Perquè resulta que estaven tots dos al mateix poble de vacances, i van intercanviar algunes paraules totes les vegades que es van trobar. Però només sabien els noms, on vivien, i poca cosa més. I així no trobes ningú per Facebook en un moment, perquè, quants nois hi ha que es diguin Xavi i que visquin a Barcelona? Jo diria que uns quants. I amb Olivia també. Però ella tenia alguna cosa que havia “atrapat” al Xavi... I ell vinga a pensar-hi...Així que al Xavi li va entrar al cap publicar una carta al diari que parlés d’aquella noia que havia conegut i que tant l’havia captivat. I així ho va fer. I la van publicar. Però l’Olivia no la va llegir, sinó que va ser un conegut seu qui li va dir que alfú havia escrit sobre ella al diari.
L’Olivia ja pensava en anar preparant-se per marxar de l’illa, quan va rebre un sms d’un familiar que li deia que al diari hi havia una carta d’un noi que parlava d’ella. I ella va demanar el diari, la va llegir...I va escriure una carta per respondre. I pim-pam, que els del diari van llegir les dues cartes i els van fer coincidir i gràcies a això tots dos s’han pogut retrobar. Explicat així potser sembla una parida, una rucada, però en el fons és molt bonic.
Un noi que s’enamora d’una noia a Menorca, i com que no sap com trobar-la decideix parlar d’ella al món i provar sort, esperançat, sabent que no tindrà més oportunitats de tornar-la a veure si la sort no l’acompanya, pensant que potser la carta no es publicarà mai i quedarà abandonada, o que ella no la llegirà mai. Però s’hi arrisca. I ho aconsegueix. I ella l’acaba llegint, i li contesta. I ara tenen una gran història per començar. Espero de debò que a tots dos els vagi molt bé, tant si acaben sent més que amics com si no, perquè tots dos han tingut valor d’arriscar-se a fer possible els seus somnis d’una manera molt original i complicada.
I llavors pots pensar: què hauria passat si l’Olivia no hagués rebut el sms? Què hauria passat si el Xavi no hagués publicat la carta? Doncs... No ha passat. I no hauria passat res. Jo crec que s’haurien acabat coneixent o retrobant-se tard o d’hora. Seguríssim. Hi ha persones que estan unides des que van néixer, que estan destinades a estar juntes des que van començar a caminar. Que estan lligades per sempre i des de sempre. I això ha sigut així aquesta vegada.
Paper i paraules.
Un noi i una noia, un estiu, una platja. Una carta. I una mica de sort. Senzillament tots dos s’han trobat. A vegades l’amor sol ja té prou força com per fer que dues persones s’acabin trobant. Massa casualitats, massa sort, massa màgia, pot pensar la gent. Però no s’ha d’oblidar que la vertadera història, la història de conèixer-se, no ha passat a Barcelona, sinó a Menorca, i que, a vegades, el mar i la lluna fan que tot sigui possible.
Els desitjo moltíssima sort a tots dos, i endavant sempre.
Visca l’amor.
3 de setembre. Quarts de 9 del vespre. El cel està gris, ple de núvols, però no acaben de decidir-se, no saben si descarregar la ràbia o no, no saben si deixar anar una aiguat o passar de llarg. A l’habitació de la masia, altre cop. A casa, tots cansats: al matí conserva de tomàquet i a la tarda a collir raïm. Al restaurant de davant s’hi celebra un casament. M’encanten. Hi ha molts nens que s’han passat tota la tarda jugant al pati i cridant, però no em molesta el soroll, avui estic contenta. Perquè he llegit una petita història romàntica i captivadora d’aquestes que, després de llegir-les, te les imagines, les assaboreixes, i acabes pensant “i si em passés a mi...?”. I aquesta història avui ha sortit a la llum amb la Vanguardia. Normalment no em miro la portada del diari, sinó que llegeixo la contraportada i passo directament a obrir-lo per qualsevol pàgina i anar llegint el que m’interessa, o el que em ve de gust, o res de res i buscar les diferències iel Calvin i Hobbes (els sudokus són sagrats, són tots per l’avi, i els mots encreuats són massa per mi...).
Però avui la portada m’ha cridat l’atenció. Sota del gran titular, en times new roman, negreta i ben gran, sobre en Zapatero i la crisis amiga nostra, hi havia una foto que no tenia res a veure amb el nostre pinocho. En la foto s’hi veien un noi i una noia, asseguts en dues cadires d’aquestes de qualsevol bar, platejades, senzilles, que sembla que hagin de pesar però són com una ploma. Estaven asseguts d’esquena, amb les cadires encarades cap als cantons contraris. Tots dos tenien la Vanguardia a les mans, però es miraven i es somreien. A sota: Chico encuentra chica. I començo a llegir l’article sobre ells dos, i continuo, i me l’acabo, i em llegeixo les cartes d’ells... les cartes, sí. Perquè així han sortit a la portada, així, escrivint les cartes. Cartes d’amor.
Història d’amor...Menorca i Barcelona
En Xavi i l’Olivia no es coneixien de res. Tenien coses en comú, això sí. Tots dos joves, tots dos catalans, i tots dos vivint a Barcelona. I tots dos passant les vacances a Menorca. Menorca i Barcelona...dos llocs màgics. Casualitat...? La primera vegada que es van veure va ser a la platja preferida de l’Olivia. Ella es va fixar en un noi jove i sol, i ell es va fixar en ella, també. I li va parlar de la sorra de la platja, li va dir que aquell afng tacava molt...van intercanviar algunes paraules, i bon dia tingui. I el destí va fer que durant les vacances que tots dos passaven a l’illa es trobessin més cops. Perquè resulta que estaven tots dos al mateix poble de vacances, i van intercanviar algunes paraules totes les vegades que es van trobar. Però només sabien els noms, on vivien, i poca cosa més. I així no trobes ningú per Facebook en un moment, perquè, quants nois hi ha que es diguin Xavi i que visquin a Barcelona? Jo diria que uns quants. I amb Olivia també. Però ella tenia alguna cosa que havia “atrapat” al Xavi... I ell vinga a pensar-hi...Així que al Xavi li va entrar al cap publicar una carta al diari que parlés d’aquella noia que havia conegut i que tant l’havia captivat. I així ho va fer. I la van publicar. Però l’Olivia no la va llegir, sinó que va ser un conegut seu qui li va dir que alfú havia escrit sobre ella al diari.
L’Olivia ja pensava en anar preparant-se per marxar de l’illa, quan va rebre un sms d’un familiar que li deia que al diari hi havia una carta d’un noi que parlava d’ella. I ella va demanar el diari, la va llegir...I va escriure una carta per respondre. I pim-pam, que els del diari van llegir les dues cartes i els van fer coincidir i gràcies a això tots dos s’han pogut retrobar. Explicat així potser sembla una parida, una rucada, però en el fons és molt bonic.
Un noi que s’enamora d’una noia a Menorca, i com que no sap com trobar-la decideix parlar d’ella al món i provar sort, esperançat, sabent que no tindrà més oportunitats de tornar-la a veure si la sort no l’acompanya, pensant que potser la carta no es publicarà mai i quedarà abandonada, o que ella no la llegirà mai. Però s’hi arrisca. I ho aconsegueix. I ella l’acaba llegint, i li contesta. I ara tenen una gran història per començar. Espero de debò que a tots dos els vagi molt bé, tant si acaben sent més que amics com si no, perquè tots dos han tingut valor d’arriscar-se a fer possible els seus somnis d’una manera molt original i complicada.
I llavors pots pensar: què hauria passat si l’Olivia no hagués rebut el sms? Què hauria passat si el Xavi no hagués publicat la carta? Doncs... No ha passat. I no hauria passat res. Jo crec que s’haurien acabat coneixent o retrobant-se tard o d’hora. Seguríssim. Hi ha persones que estan unides des que van néixer, que estan destinades a estar juntes des que van començar a caminar. Que estan lligades per sempre i des de sempre. I això ha sigut així aquesta vegada.
Paper i paraules.
Un noi i una noia, un estiu, una platja. Una carta. I una mica de sort. Senzillament tots dos s’han trobat. A vegades l’amor sol ja té prou força com per fer que dues persones s’acabin trobant. Massa casualitats, massa sort, massa màgia, pot pensar la gent. Però no s’ha d’oblidar que la vertadera història, la història de conèixer-se, no ha passat a Barcelona, sinó a Menorca, i que, a vegades, el mar i la lluna fan que tot sigui possible.
Els desitjo moltíssima sort a tots dos, i endavant sempre.
Visca l’amor.
divendres, 3 de setembre del 2010
These things I'll never say (so...que t'estimo)
A vegades em pregunto el perquè de les coses. Em pregunto què hauria passat si les coses a la meva vida haguessin anat diferent. Si no hagués nascut on vaig néixer, si no hagués viscut tot el que he viscut fins ara, si no hagués menjat el que he menjat, si no hagués conegut a les persones que he conegut, i sobretot... si no t’hagués conegut a tu. Què hauria passat si tu i jo no haguéssim coincidit mai, si no ens haguéssim dit mai res, si no t’hagués vist mai, ai mai m’hagués fixat en tu ?
I tu ara te’n vas. I durant aquest temps tu mai has sabut què penso, què sento, qui sóc. Saps el meu nom, potser l’edat... però quina és la importància d’un nom i un número ? Cap. Res. I penso que ja mai més ens tornarem a veure, i tu mai sabràs res de mi, i et perdré, et perdré per sempre, i amb tu perdré les meves oportunitats, totes les oportunitats que no he aprofitat, perquè no he volgut, perquè no he pogut, perquè no sabia mai què fer. Com ara. Què faré, ara, al començar de nou? Començar altre vegada, però sense tu. Tots dos començarem coses noves. Tu allà, amb els grans, gent nova, impacient, nerviós, intrigat per tot el que et passarà. I jo, aquí encara, un altre cop, amb els de sempre, i tot serà com sempre...però sense tu. Penso que no veuré com entres i surts, com arribes, com te’n vas, no veuré el que fas. I no veuré els teus ulls blaus, aquests ulls que em diuen tantes coses, ni tampoc et veuré content i feliç, amb aquell somriure que sempre somio, ni em diràs ja res més, mica en mica aniré oblidant i perdent el so de la teva veu, mica en mica t’aniré perdent a tu, tot tu, primer la veu, després la forma de la cara, la manera de caminar, les teves expressions, i després tot, mica en mica, mentre jo em vaig sentint buida cada cop més, a mesura que els records s’escolen i tu t’esfumes, sense ser conscient de la meva existència, i jo sense saber què fer. De debò que ningú es pot imaginar les ganes que em vénen de cop de créixer, de fer-me gran i poder venir amb tu, i seguir-te veient cada dia, com sempre, i sabent que tot et va bé. I ara no ho podré saber. No sabré res més, ja.
I continuo fent-me preguntes, com sempre, preguntes i més preguntes, i sense trobar la solució a res. Em pregunto per què sóc tan estúpida, com puc haver-me enamorat de tu, com puc haver-me perdut a mi mateixa per voler-te tenir a tu i haver-me quedat sense res. I ara, al començar altre cop al mateix lloc, aquell lloc d’on tu te’n vas, em sentiré sola tot i tenir gent per tot arreu. Tot i que els passadissos estiguin atapeïts entre classe i classe per els alumnes que surten a xerrar amb els de la classe del costat, passadissos ocupats per tots els que van amunt i avall sense parar, jo els veuré buits.
Passadissos buits, aules fredes, res ni ningú per mi. I tot serà diferent, res valdrà la pena ara que ja no hi seràs, ara que res serà teu, ara que no seguiràs aquí. Perquè on vas no et puc seguir. Perquè sé que si pogués i ho fes no serviria de res. Perquè, al cap i a la fi, a qui cony li importa algú de qui només saps el nom i poca cosa més? Algú que sempre està allà, sempre, però no te n’adones mai. Algú a qui mires però és transparent, invisible, per molt que aquest algú t’estigui mirant intensament. Algú que quan et passa pel costat el cor li comença a bategar amb tanta força que fa mal, perquè el cor d’aquest algú et crida, et demana, però tu no te l’escoltes. Perquè ni tan sols saps que t’ha passat pel costat.
I no vull dir-te adéu, ni tampoc vull que marxis sense dir-te res, no vull que marxis sabent que no sabràs res. Però com dir-t’ho? Per què hi ha coses que han de ser tan difícils? Per què ens compliquem tan la vida? Per què no podria plantar-me al teu davant, mirar-te, somriure i dir-t’ho tot?
No et vull perdre. et necessito, simplement, saber que seràs aquí, que continuaràs al meu costat, vull dir-t'ho tot, abraçar-te i no pensar en res més. Només en tu.
I tu ara te’n vas. I durant aquest temps tu mai has sabut què penso, què sento, qui sóc. Saps el meu nom, potser l’edat... però quina és la importància d’un nom i un número ? Cap. Res. I penso que ja mai més ens tornarem a veure, i tu mai sabràs res de mi, i et perdré, et perdré per sempre, i amb tu perdré les meves oportunitats, totes les oportunitats que no he aprofitat, perquè no he volgut, perquè no he pogut, perquè no sabia mai què fer. Com ara. Què faré, ara, al començar de nou? Començar altre vegada, però sense tu. Tots dos començarem coses noves. Tu allà, amb els grans, gent nova, impacient, nerviós, intrigat per tot el que et passarà. I jo, aquí encara, un altre cop, amb els de sempre, i tot serà com sempre...però sense tu. Penso que no veuré com entres i surts, com arribes, com te’n vas, no veuré el que fas. I no veuré els teus ulls blaus, aquests ulls que em diuen tantes coses, ni tampoc et veuré content i feliç, amb aquell somriure que sempre somio, ni em diràs ja res més, mica en mica aniré oblidant i perdent el so de la teva veu, mica en mica t’aniré perdent a tu, tot tu, primer la veu, després la forma de la cara, la manera de caminar, les teves expressions, i després tot, mica en mica, mentre jo em vaig sentint buida cada cop més, a mesura que els records s’escolen i tu t’esfumes, sense ser conscient de la meva existència, i jo sense saber què fer. De debò que ningú es pot imaginar les ganes que em vénen de cop de créixer, de fer-me gran i poder venir amb tu, i seguir-te veient cada dia, com sempre, i sabent que tot et va bé. I ara no ho podré saber. No sabré res més, ja.
I continuo fent-me preguntes, com sempre, preguntes i més preguntes, i sense trobar la solució a res. Em pregunto per què sóc tan estúpida, com puc haver-me enamorat de tu, com puc haver-me perdut a mi mateixa per voler-te tenir a tu i haver-me quedat sense res. I ara, al començar altre cop al mateix lloc, aquell lloc d’on tu te’n vas, em sentiré sola tot i tenir gent per tot arreu. Tot i que els passadissos estiguin atapeïts entre classe i classe per els alumnes que surten a xerrar amb els de la classe del costat, passadissos ocupats per tots els que van amunt i avall sense parar, jo els veuré buits.
Passadissos buits, aules fredes, res ni ningú per mi. I tot serà diferent, res valdrà la pena ara que ja no hi seràs, ara que res serà teu, ara que no seguiràs aquí. Perquè on vas no et puc seguir. Perquè sé que si pogués i ho fes no serviria de res. Perquè, al cap i a la fi, a qui cony li importa algú de qui només saps el nom i poca cosa més? Algú que sempre està allà, sempre, però no te n’adones mai. Algú a qui mires però és transparent, invisible, per molt que aquest algú t’estigui mirant intensament. Algú que quan et passa pel costat el cor li comença a bategar amb tanta força que fa mal, perquè el cor d’aquest algú et crida, et demana, però tu no te l’escoltes. Perquè ni tan sols saps que t’ha passat pel costat.
I no vull dir-te adéu, ni tampoc vull que marxis sense dir-te res, no vull que marxis sabent que no sabràs res. Però com dir-t’ho? Per què hi ha coses que han de ser tan difícils? Per què ens compliquem tan la vida? Per què no podria plantar-me al teu davant, mirar-te, somriure i dir-t’ho tot?
No et vull perdre. et necessito, simplement, saber que seràs aquí, que continuaràs al meu costat, vull dir-t'ho tot, abraçar-te i no pensar en res més. Només en tu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)