Piccolo

Em sento petita. M’he adonat que sóc una personeta fràgil. Que no sóc ningú. I que som milions i milions i milions de personetes petites i fràgils, trencadisses, delicades. Que no som res ni ningú, si ens comparem amb la resta de gent que comparteixen planeta amb nosaltres. Però em sento especial. Perquè tots ho som. No som res ni ningú, pot ser... Però som tot i tothom, també. Tot depèn del punt de vista que tinguis. Pot ser que siguis poca cosa, però que et sentis gran i important. Però jo sóc poca cosa, i no em sento gran ni important. Em sento petita i delicada. Però la vida està plena de coses petites. Coses petites que es fan grans, metamorfosis de papallones. Perquè en el fons som això. Petites eruguetes que busquen el seu lloc en aquest món tan gran i complicat. I quan el troben, fan un capoll i a esperar. Esperar a créixer, a fer-se grans, a poder deixar el niu. I volar lluny, molt lluny. Per no tornar mai més, o potser sí. Sí, som això. Ens amaguem, covards, en un capoll, perquè esperem a tenir ales, a ser forts. A estar preparats per poder emprendre el vol.
I sóc petita, però les coses més petites poden ser les més grans. Perquè, en el fons, què seria la vida sense aquells petits detalls tant únics i especials que ens fan somriure? Què seria la vida sense aquella flor, aquella platja, aquella capseta dels records, aquells papers que ens diuen tantes coses, aquella cançó tan dolça, aquell petó sota la pluja que et va fer somiar tant...? Què seria la vida, sense tot això?
Què seria, la vida, si mai t’haguessis fixat en aquella mirada, si mai t’hagués dedicat un somriure, si mai haguessis pogut escoltar-li la veu? Són petites coses que desfan la rutina. I que alegren el dia a dia. I que fan que tot sigui únic i especial. I que et diuen que mai és tard ni d’hora per començar a ser grans. Que cadascú es fa gran al seu pas, cadascú estén les ales al seu moment. Pots tenir 73 anys i continuar sent un nen petit. O tenir-ne cinquanta i continuar sent aquell adolescent que es nega a créixer. O pots tenir sis anys i veure les coses des dels ulls d’un adult. De Benjamins Buttons n’hi ha cada dia i a tot arreu. I sempre n’hi haurà. Perquè, al cap i a la fi, tots ho som.
I penso en créixer. En començar a provar les ales. En deixar de pensar en ell, que ja no veuré més, i pensar en altres coses, en altres algú. En altres tot. Però no, no vull. Jo no vull créixer, encara. Ja tindré temps. Ja estic bé com estic ara. I encara menys intentar oblidar-lo. Ni boja. Assumir-ho, sí. Però oblidar-lo...Mai. Perquè és una d’aquestes petites coses que omplen el dia a dia i que ens fan créixer al nostre pas.
Encara no he d’obrir les ales, encara no puc volar. Però el que sí que puc fer és baixar i pillar la bici, que avui fa Sol, cony.
I, al cap i a la fi, a qui no li hauria agradat ser un dels nens perduts de Peter Pan?


petitsigransalhora.