Xavi i Olivia

Estiu, casualitats que fan històries.
3 de setembre. Quarts de 9 del vespre. El cel està gris, ple de núvols, però no acaben de decidir-se, no saben si descarregar la ràbia o no, no saben si deixar anar una aiguat o passar de llarg. A l’habitació de la masia, altre cop. A casa, tots cansats: al matí conserva de tomàquet i a la tarda a collir raïm. Al restaurant de davant s’hi celebra un casament. M’encanten. Hi ha molts nens que s’han passat tota la tarda jugant al pati i cridant, però no em molesta el soroll, avui estic contenta. Perquè he llegit una petita història romàntica i captivadora d’aquestes que, després de llegir-les, te les imagines, les assaboreixes, i acabes pensant “i si em passés a mi...?”. I aquesta història avui ha sortit a la llum amb la Vanguardia. Normalment no em miro la portada del diari, sinó que llegeixo la contraportada i passo directament a obrir-lo per qualsevol pàgina i anar llegint el que m’interessa, o el que em ve de gust, o res de res i buscar les diferències iel Calvin i Hobbes (els sudokus són sagrats, són tots per l’avi, i els mots encreuats són massa per mi...).
Però avui la portada m’ha cridat l’atenció. Sota del gran titular, en times new roman, negreta i ben gran, sobre en Zapatero i la crisis amiga nostra, hi havia una foto que no tenia res a veure amb el nostre pinocho. En la foto s’hi veien un noi i una noia, asseguts en dues cadires d’aquestes de qualsevol bar, platejades, senzilles, que sembla que hagin de pesar però són com una ploma. Estaven asseguts d’esquena, amb les cadires encarades cap als cantons contraris. Tots dos tenien la Vanguardia a les mans, però es miraven i es somreien. A sota: Chico encuentra chica. I començo a llegir l’article sobre ells dos, i continuo, i me l’acabo, i em llegeixo les cartes d’ells... les cartes, sí. Perquè així han sortit a la portada, així, escrivint les cartes. Cartes d’amor.

Història d’amor...Menorca i Barcelona
En Xavi i l’Olivia no es coneixien de res. Tenien coses en comú, això sí. Tots dos joves, tots dos catalans, i tots dos vivint a Barcelona. I tots dos passant les vacances a Menorca. Menorca i Barcelona...dos llocs màgics. Casualitat...? La primera vegada que es van veure va ser a la platja preferida de l’Olivia. Ella es va fixar en un noi jove i sol, i ell es va fixar en ella, també. I li va parlar de la sorra de la platja, li va dir que aquell afng tacava molt...van intercanviar algunes paraules, i bon dia tingui. I el destí va fer que durant les vacances que tots dos passaven a l’illa es trobessin més cops. Perquè resulta que estaven tots dos al mateix poble de vacances, i van intercanviar algunes paraules totes les vegades que es van trobar. Però només sabien els noms, on vivien, i poca cosa més. I així no trobes ningú per Facebook en un moment, perquè, quants nois hi ha que es diguin Xavi i que visquin a Barcelona? Jo diria que uns quants. I amb Olivia també. Però ella tenia alguna cosa que havia “atrapat” al Xavi... I ell vinga a pensar-hi...Així que al Xavi li va entrar al cap publicar una carta al diari que parlés d’aquella noia que havia conegut i que tant l’havia captivat. I així ho va fer. I la van publicar. Però l’Olivia no la va llegir, sinó que va ser un conegut seu qui li va dir que alfú havia escrit sobre ella al diari.
L’Olivia ja pensava en anar preparant-se per marxar de l’illa, quan va rebre un sms d’un familiar que li deia que al diari hi havia una carta d’un noi que parlava d’ella. I ella va demanar el diari, la va llegir...I va escriure una carta per respondre. I pim-pam, que els del diari van llegir les dues cartes i els van fer coincidir i gràcies a això tots dos s’han pogut retrobar. Explicat així potser sembla una parida, una rucada, però en el fons és molt bonic.
Un noi que s’enamora d’una noia a Menorca, i com que no sap com trobar-la decideix parlar d’ella al món i provar sort, esperançat, sabent que no tindrà més oportunitats de tornar-la a veure si la sort no l’acompanya, pensant que potser la carta no es publicarà mai i quedarà abandonada, o que ella no la llegirà mai. Però s’hi arrisca. I ho aconsegueix. I ella l’acaba llegint, i li contesta. I ara tenen una gran història per començar. Espero de debò que a tots dos els vagi molt bé, tant si acaben sent més que amics com si no, perquè tots dos han tingut valor d’arriscar-se a fer possible els seus somnis d’una manera molt original i complicada.
I llavors pots pensar: què hauria passat si l’Olivia no hagués rebut el sms? Què hauria passat si el Xavi no hagués publicat la carta? Doncs... No ha passat. I no hauria passat res. Jo crec que s’haurien acabat coneixent o retrobant-se tard o d’hora. Seguríssim. Hi ha persones que estan unides des que van néixer, que estan destinades a estar juntes des que van començar a caminar. Que estan lligades per sempre i des de sempre. I això ha sigut així aquesta vegada.
Paper i paraules.
Un noi i una noia, un estiu, una platja. Una carta. I una mica de sort. Senzillament tots dos s’han trobat. A vegades l’amor sol ja té prou força com per fer que dues persones s’acabin trobant. Massa casualitats, massa sort, massa màgia, pot pensar la gent. Però no s’ha d’oblidar que la vertadera història, la història de conèixer-se, no ha passat a Barcelona, sinó a Menorca, i que, a vegades, el mar i la lluna fan que tot sigui possible.

Els desitjo moltíssima sort a tots dos, i endavant sempre.


Visca l’amor.