These things I'll never say (so...que t'estimo)

A vegades em pregunto el perquè de les coses. Em pregunto què hauria passat si les coses a la meva vida haguessin anat diferent. Si no hagués nascut on vaig néixer, si no hagués viscut tot el que he viscut fins ara, si no hagués menjat el que he menjat, si no hagués conegut a les persones que he conegut, i sobretot... si no t’hagués conegut a tu. Què hauria passat si tu i jo no haguéssim coincidit mai, si no ens haguéssim dit mai res, si no t’hagués vist mai, ai mai m’hagués fixat en tu ?
I tu ara te’n vas. I durant aquest temps tu mai has sabut què penso, què sento, qui sóc. Saps el meu nom, potser l’edat... però quina és la importància d’un nom i un número ? Cap. Res. I penso que ja mai més ens tornarem a veure, i tu mai sabràs res de mi, i et perdré, et perdré per sempre, i amb tu perdré les meves oportunitats, totes les oportunitats que no he aprofitat, perquè no he volgut, perquè no he pogut, perquè no sabia mai què fer. Com ara. Què faré, ara, al començar de nou? Començar altre vegada, però sense tu. Tots dos començarem coses noves. Tu allà, amb els grans, gent nova, impacient, nerviós, intrigat per tot el que et passarà. I jo, aquí encara, un altre cop, amb els de sempre, i tot serà com sempre...però sense tu. Penso que no veuré com entres i surts, com arribes, com te’n vas, no veuré el que fas. I no veuré els teus ulls blaus, aquests ulls que em diuen tantes coses, ni tampoc et veuré content i feliç, amb aquell somriure que sempre somio, ni em diràs ja res més, mica en mica aniré oblidant i perdent el so de la teva veu, mica en mica t’aniré perdent a tu, tot tu, primer la veu, després la forma de la cara, la manera de caminar, les teves expressions, i després tot, mica en mica, mentre jo em vaig sentint buida cada cop més, a mesura que els records s’escolen i tu t’esfumes, sense ser conscient de la meva existència, i jo sense saber què fer. De debò que ningú es pot imaginar les ganes que em vénen de cop de créixer, de fer-me gran i poder venir amb tu, i seguir-te veient cada dia, com sempre, i sabent que tot et va bé. I ara no ho podré saber. No sabré res més, ja.
I continuo fent-me preguntes, com sempre, preguntes i més preguntes, i sense trobar la solució a res. Em pregunto per què sóc tan estúpida, com puc haver-me enamorat de tu, com puc haver-me perdut a mi mateixa per voler-te tenir a tu i haver-me quedat sense res. I ara, al començar altre cop al mateix lloc, aquell lloc d’on tu te’n vas, em sentiré sola tot i tenir gent per tot arreu. Tot i que els passadissos estiguin atapeïts entre classe i classe per els alumnes que surten a xerrar amb els de la classe del costat, passadissos ocupats per tots els que van amunt i avall sense parar, jo els veuré buits.
Passadissos buits, aules fredes, res ni ningú per mi. I tot serà diferent, res valdrà la pena ara que ja no hi seràs, ara que res serà teu, ara que no seguiràs aquí. Perquè on vas no et puc seguir. Perquè sé que si pogués i ho fes no serviria de res. Perquè, al cap i a la fi, a qui cony li importa algú de qui només saps el nom i poca cosa més? Algú que sempre està allà, sempre, però no te n’adones mai. Algú a qui mires però és transparent, invisible, per molt que aquest algú t’estigui mirant intensament. Algú que quan et passa pel costat el cor li comença a bategar amb tanta força que fa mal, perquè el cor d’aquest algú et crida, et demana, però tu no te l’escoltes. Perquè ni tan sols saps que t’ha passat pel costat.
I no vull dir-te adéu, ni tampoc vull que marxis sense dir-te res, no vull que marxis sabent que no sabràs res. Però com dir-t’ho? Per què hi ha coses que han de ser tan difícils? Per què ens compliquem tan la vida? Per què no podria plantar-me al teu davant, mirar-te, somriure i dir-t’ho tot?

No et vull perdre. et necessito, simplement, saber que seràs aquí, que continuaràs al meu costat, vull dir-t'ho tot, abraçar-te i no pensar en res més. Només en tu.