17:38
Impacte. Ni un hola, ni un somriure, ni una estúpida mirada. Res. I què m'esperava jo, que em saludessis feliç i que em preguntessis que què tal tot i que em diguessis com et va tot a tu i blablabla? Que somriguessis i em fessis recordar aquelles paranoies de fa un parell d'anys? Quèquèquè? Ha sigut tan xocant.. tan inesperat...Però m'ho hauria hagut d'imaginar. Hauria hagut de ser capaç de relacionar les coses que em passen durant el dia i hauria hagut d'arribar en la possibilitat de tornar-te a veure avui. Massa coincidències, hauria hagut de pensar. Però no. Altre cop, al matí, he sentit el nom d'aquella botiga de joguines on et vaig veure per darrer cop. Aquell dia plovia. Avui també. I feia tant de temps que no sentia anomenar la botiga de joguines on estaves tu i el teu paraigues aquella tarda...Era lògic. Era d'esperar, que ens trobaríem era segur, que avui també plovia com aquella altra vegada...I, tot i així, m'ha sobtat. Almenys no m'ha agafat un atac d'histèria allà davant. M'ha agafat més tard. I no ben bé d'histèria, sinó només llàgrimes. He donat una mica més de tomb, he anat a casa, he deixat el paraigues i la motxilla i tot, i només he pres les claus. I he sortit al carrer per si et tornava a veure per allà i amb alguna excusa m'acostava, però ja no hi eres, ja havies marxat, i en comptes de tornar a casa i inflar-me de xocolata, m'he posat a caminar. I no ho hauria hagut de fer, perquè quan he arribat a casa estava encostipada i amb els cabells arrissats. Putades de la vida.
P.D.Espero que tot vagi perfectament, i que si mai penses que necessites algú, qui sigui, per desfogar-te de tot i per parlar del que sigui, jo hi seré. Per molt que tu ni et recordis del meu nom. Però m'és igual. Perquè continuaràs sent tu.
dimarts, 21 de desembre del 2010
dimecres, 15 de desembre del 2010
perquè el lloc és...enlloc!
La gran pregunta que tinc avui és: com pot ser que descobreixi que el meu lloc és fora de casa???
I és que resulta que passant una setmaneta a França en vaig tenir prou com per veure que la meva gran incògnita, el "què hi faig aquí?" "on hauria d'estar, ara???" " a on he d'anar?" es va resoldre envoltada de francesets i francesetes. I la resposta és: enlloc. Així de fàcil. Que tothom té un destí, que tothom té un lloc on acabarà vivint, que tothom trobarà el seu lloc és un fet. Però, de debò que tothom dóna per fet que aquest lloc arribarà mai? Perquè el que jo he vist clar és que mai, MAI en sabem prou com per escollir correctament. Per tant mai arribarem a saber on és el nostre lloc, perquè potser no en tenim, de lloc. La resposta, doncs, és que s'ha de veure món. No quedar-se en un mateix lloc, canviar, canviar, canviar, volar ara sí, ara també, navegar per l'aigua i per l'aire, provar tots els gustos, conèixer, aprendre de tot a tot arreu, i no pensar que algun dia trobarem un lloc on ens voldrem quedar sempre. Perquè mai podrem arribar a veure-ho tot. O sigui, que vull donar les gràcies a totes aquelles persones que em van fer pensar tant, que m'han fet veure que home sweet home no t´epqruè existir, i que m'han fet descobrir que casa meva pot ser tot arreu.
A la senyora Laurine per les seves rondes avec la fumée que encara s'han de definir però noia m'encantes, gràcies pel Théo i el seu caràcter sensible, tan mignon que ets; gràcies al Sylvain, el seu barret i la seva preocupació, gràcies al Paul x TOT(visca!), al Lucas pel colutori taaan i tan bo, al Barth per TOT també, al Kristofer pq ets únic i mai, mai mai t'oblidaré, que ho sàpigues, al Guillaume, al Corentin i els tequiero muchomucho,al Simon + Martin del bus perquè els viatges amb vosaltres són els millors, i els cornichons sense vosaltres no són res, al Popek perquè il ny a pas darret dans le biftek que no en tinc ni idea de com s'escriu ho trobo moltíssim a faltar petit, al Jean per els xx :D, al RICARD per fer-nos la nit més fàcil, a la gent de l'escola, al meus pares francesos, NO a la mme la principale, SÍ a tot allò que no haurem de pagar, gràcies françaisooows, i gràcies a totes aquelles hores, a totes les parides franceses amb gust català, al tió (sí, el súper tronc), al telèfon vermell, al WC zebra, a les escales assassines, a la columna del mejador, al noi del sofà... I a un miíó de coses i persones més però no acabaria mai.
Que EL QUE VAL LA PENA DE VERITAT ho he descobert fora de casa i que la vida són dos dies m'ho heu fet veure molt clar i que el meu lloc és amb vosaltres. Merci.
I és que resulta que passant una setmaneta a França en vaig tenir prou com per veure que la meva gran incògnita, el "què hi faig aquí?" "on hauria d'estar, ara???" " a on he d'anar?" es va resoldre envoltada de francesets i francesetes. I la resposta és: enlloc. Així de fàcil. Que tothom té un destí, que tothom té un lloc on acabarà vivint, que tothom trobarà el seu lloc és un fet. Però, de debò que tothom dóna per fet que aquest lloc arribarà mai? Perquè el que jo he vist clar és que mai, MAI en sabem prou com per escollir correctament. Per tant mai arribarem a saber on és el nostre lloc, perquè potser no en tenim, de lloc. La resposta, doncs, és que s'ha de veure món. No quedar-se en un mateix lloc, canviar, canviar, canviar, volar ara sí, ara també, navegar per l'aigua i per l'aire, provar tots els gustos, conèixer, aprendre de tot a tot arreu, i no pensar que algun dia trobarem un lloc on ens voldrem quedar sempre. Perquè mai podrem arribar a veure-ho tot. O sigui, que vull donar les gràcies a totes aquelles persones que em van fer pensar tant, que m'han fet veure que home sweet home no t´epqruè existir, i que m'han fet descobrir que casa meva pot ser tot arreu.
A la senyora Laurine per les seves rondes avec la fumée que encara s'han de definir però noia m'encantes, gràcies pel Théo i el seu caràcter sensible, tan mignon que ets; gràcies al Sylvain, el seu barret i la seva preocupació, gràcies al Paul x TOT(visca!), al Lucas pel colutori taaan i tan bo, al Barth per TOT també, al Kristofer pq ets únic i mai, mai mai t'oblidaré, que ho sàpigues, al Guillaume, al Corentin i els tequiero muchomucho,al Simon + Martin del bus perquè els viatges amb vosaltres són els millors, i els cornichons sense vosaltres no són res, al Popek perquè il ny a pas darret dans le biftek que no en tinc ni idea de com s'escriu ho trobo moltíssim a faltar petit, al Jean per els xx :D, al RICARD per fer-nos la nit més fàcil, a la gent de l'escola, al meus pares francesos, NO a la mme la principale, SÍ a tot allò que no haurem de pagar, gràcies françaisooows, i gràcies a totes aquelles hores, a totes les parides franceses amb gust català, al tió (sí, el súper tronc), al telèfon vermell, al WC zebra, a les escales assassines, a la columna del mejador, al noi del sofà... I a un miíó de coses i persones més però no acabaria mai.
Que EL QUE VAL LA PENA DE VERITAT ho he descobert fora de casa i que la vida són dos dies m'ho heu fet veure molt clar i que el meu lloc és amb vosaltres. Merci.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)