Sooortida!!!

Fosc. Perduda. Sola. I llàgrimes i més llàgrimes, i un túnel sense sortida, i ganes d'escapar lluny, molt lluny, per no tornar mai més. Però llavors, de sobte, ell apareix. Apareix un algú nou, un nou algú entra a la teva vida.Que t'ajuda, que t'entén. I acabes deixant que aquest algú t'abraci,i que no et deixi marxar. I et fa sentir viva altre cop, passes de ser un "res" a ser un algú altre vegada, fa que et tornis a sentir plena de vida, amb energia, amb ganes de tot, feliç. Amb ganes de sortir del túnel, d'oblidar-lo, i de trobar-lo a ell, al nou algú, al nou ell, a aquest que ara t'ha donat esperança, ganes, vida, tot. I penses que potser té raó, que potser no val la pena capficar-se per coses que ja no es poden solucionar, que potser és veritat que fer un pas endavant no és tan difícil. Que tot s'arregla, tot acaba cicatritzant. I deixes que se t'emporti, que no et deixi marxar, i no deixes que marxi.

Perquè t'estimo, i no vull que te'n vagis, perquè tu ets ara tot el que vull, tot el que necessito...
i tot el que tinc.

I no, no em cal res més. Només el teu somriure.