So you're gone, and I'm haunted...
Plou. Ara més fort, ara més fluix. Ara més ràpid, ara més lentament. Tranquil·la i segura, nerviosa i espantada. Pluja.
I altre cop et vaig veure. I altre cop em pregunto per què no et puc tenir amb mi, aquí, senzillament, veure't, abraçar-te, estimar-te. I em pregunto per què no puc ser més gran, ara. O per què has hagut de marxar. Si sabessis com he arribat a desitjar de poder-t'ho dir tot, d'evitar que te n'anessis per sempre sense saber-ho...I no ho vaig fer. Per la por, la por a que encara t'allunyessis més, la por de perdre't encara més. Però era una bestiesa, no dir-t'ho. Perquè de por en tinc igualment. Por de no veure't, por de que m'oblidis, por d'oblidar-te. I l'únic que vull és abraçar-te, plorar al teu costat, riure al teu costat, seure al teu costat en el banc d'una plaça qualsevol, estar al teu costat en els teus moments difícils, tenir-te al meu costat en els meu moments difícils, somriure plegats, mirar una pluja d'estrelles i dir en veu alta els nostres desitjos, cridar-los ben fort, somiar els teu costat, evitar que aquests somnis s'escapin, evitar que el nostre temps s'acabi, no deixar mai dels mais que la felicitat se'n vagi lluny, tenir-la sempre al costat, amb tu. I sé que no ho faré, no crec que ho pugui fer mai, perquè amb només veure't algun dia de tant en tant ja sóc feliç si veig que tu també.
Però mai et diré que et vull tenir, mai et diré el que sento, mai et cridaré demanant-te que m'escoltis, que m'entenguis,que m'abracis. Només et diré hola i et dedicaré algun somriure, i en algun dels casos, (algun dels casos en els que no estem conscients del tot) potser et demanaré xiuxiuejant una abraçada. I potser, només potser, algun petó sota la pluja.
i ahir altra vegada et vaig veure. Com si amb l'altra vegada que ho fes no en tingués prou!
ResponEliminaPluja, paraigues i joguines. I jo que em pensava que a partir d'ara ho tindria més fàcil,ara que ja te n'has anat...Però resulta que no. Encara no. ...Encara hi ets, estàs a tot arreu, sempre, i jo què he de fer?
A quina mà m'he d'agafar per caminar junts el demà? A quina mà t'agafaràs per arribar molt més enllà?
Jo ho tinc clar, ho sé, sé què vull. Però també sé que és impossible.Perquè, en el fons, estàs lluny. Molt lluny.
És injust, no et sembla? Un dia que surto, i et trobo de casualitat. I jo convençuda que tindries taaanta feina, que no et veuria més, que et pasaries la major part del temps a Barcelona. I au, una altra tarda quesurto, un altre dia que et veig. No ho entenc. I tampoc és que ho vulgui entendre, és clar. Perquè en realitat et vull veure, saps? O no. Ni tan sols sé què vull. Potser córrer lluny i venir-te a buscar i segrestar-te i no deixar-te marxar mai més. Sí. Això sí.